El coreà com a llengua d’herència ha rebut relativament poca atenció a la recerca acadèmica (Jee 2018). Tot i això, des que alguns acadèmics han començat a considerar els estudiants de la llengua d’herència com un recurs nacional que revertirà en el bé del país, aquest tema ha adquirit més rellevància. La majoria d’aquests estudis s’han dut a terme a països anglòfons com els Estats Units (ex. Lee 2013), Canadà (ex. Park i Sarkar 2007), Austràlia (ex. Joo et al. 2023) o Nova Zelanda (ex. Park 2021), on hi ha grans comunitats coreanes. Aquests estudis indiquen comunament que les persones de segona generació (i posteriors) solen ser bilingües en anglès i coreà, si bé quan comença l’escolarització, la substitució lingüística s’accelera de manera que la llengua predominant acaba sent l’anglès. Tot i això, aquestes comunitats intenten transmetre el coreà principalment per mantenir la identitat, facilitar la comunicació amb familiars i transmetre la seva cultura a les generacions futures.
Tot i que la responsabilitat principal de transmetre una llengua d’herència és de la família, l’escola també hi pot jugar un paper fonamental, ja que proporciona un entorn on els nens poden adquirir la llengua d’herència sistemàtica. L’ensenyament del coreà com a llengua materna, llengua d’herència o llengua ètnica es duu a terme a través de les escoles coreanes i els coneguts com a Centres d’Educació Coreana, sota la jurisdicció del Ministeri d’Educació, així com a través de les escoles d’hangul, sota la jurisdicció del Ministeri d’Afers Exteriors. Les escoles coreanes són institucions docents diürnes que segueixen el currículum escolar de Corea del Sud i que estan destinades principalment a nens coreans que resideixen temporalment a l’estranger. Són, per tant, similars als col·legis japonesos al món. Actualment, funcionen 34 escoles coreanes a 16 països diferents. Tot i això, és notable l’absència d’aquestes institucions a Europa i Amèrica del Nord, on els ciutadans coreans prefereixen inscriure els seus fills a escoles públiques locals oa escoles americanes per enfortir el seu domini de l’anglès en lloc d’enviar-los a escoles coreanes dins de cada comunitat local.
Les escoles d’hangul són institucions docents gestionades de forma voluntària, principalment per esglésies locals (sovint conegudes com a ‘escoles de dissabte’ o ‘escoles d’església’), i compten amb el suport del Govern coreà. L’objectiu és ensenyar l’idioma a nens d’origen coreà a l’estranger com a part de la seva herència cultural. Aquesta modalitat és molt semblant a les escoles complementàries de llengua japonesa.
Aleshores, en quina situació es troba la transmissió de la llengua coreana a Catalunya? Un estudi comparatiu que fem fa uns anys amb les famílies de l’escola de dissabte de coreà a Barcelona i les de l’escola complementària de llengua japonesa va identificar alguns punts en comú i algunes diferències entre les famílies de les dues escoles. La comparació és interessant, ja que les dues poblacions comparteixen diverses característiques: totes dues provenen de l’Àsia Oriental, les seves llengües són considerablement allunyades de la llengua local; els progenitors tenen un paper important en leducació dels nens, etc. A més, les dues poblacions són relativament petites en comparació amb altres poblacions estrangeres presents a Catalunya (japonesos: 2.288; coreans: 1.083, Institut Nacional d’Estadística 2022). Tot i aquest volum de població tan reduït, les dues comunitats disposen de sengles escoles per transmetre la llengua d’herència. Aquest fet assenyala un desig clar d’aquestes poblacions de mantenir la seva llengua d’origen.
Els resultats més destacats es poden resumir en els punts següents:
(1) la majoria dels progenitors japonesos i coreans transmeten la seva llengua d’origen als seus fills principalment per preservar-ne la identitat, mentre que pocs enquestats van esmentar motius més pragmàtics;
(2) la presència de la llengua d’herència és significativa en tots dos tipus de famílies: quan els dos progenitors són coreans, és comú que s’utilitzi el coreà de manera monolingüe per comunicar-se amb els fills. Tot i això, en la meitat dels casos, els nens utilitzen de manera monolingüe una de les llengües locals o bé tenen un ús bilingüe/trilingüe del coreà, del castellà i/o del català, encara que aquesta situació s’observa amb menys freqüència a les famílies d’origen japonès;
(3) més progenitors coreans donen prioritat a la llengua d’herència sobre les llengües locals, mentre que més progenitors japonesos atorguen més importància al castellà. En tots dos casos, el català rep menys atenció.
Aquest estudi es va centrar en els progenitors que gestionen la política lingüística familiar, però també ens interessa conèixer la percepció dels infants sobre aquest tema. El proper estudi (en preparació) s’explorarà la transmissió de la llengua d’herència a partir de la visió de la segona generació, que ha viscut l’experiència d’aquest procés.
Referències
Jee, Min Jung. 2018. “Heritage Language Proficiency in Relation to Attituds, Motivation, and Age at Immigration: A Case of Korean-Australians.” Language, Culture and Curriculum 31(1): 70–93. doi:10.1080/07908318.2017.1342653.
Joo, Sun Jung, Alice Chik, i Emilia Djonov. 2024, “From My Parents’ Language to My Language: Understanding Language Ideologies of Young Australian Korean Heritage Language Learners at the Primary and Secondary School Level.”
Llegeix, Boh Young. 2013. “Heritage Language Maintenance and Cultural Identity Formation: The Case of Korean Immigrant Parents and Their Children in the USA.” Early Child Development and Care 183(11): 1576-88. doi:10.1080/03004430.2012.741125.
Park, El meu Yung. 2021. “Heritage Language Use in the Workplace: 1.5-Generation Korean Immigrants in New Zealand.” International Multilingual Research Journal 15(4): 332–45. doi:10.1080/19313152.2021.1904347.
Park, Seong Man, i Mela Sarkar. 2007. “Parents’ Attituds Toward Heritage Language Maintenance for Their Children and Their Efforts to Help Their Children Maintain the Heritage Language: A Case Study of Korean-Canadian Immigrants.” Language, Culture and Curriculum 20(3): 223–35. doi:10.2167/lcc337.0.
Citació recomanada
Fukuda, Makiko. 2024. Transmissió del coreà com a llengua d’herència a Catalunya. K-Lab . https://k-lab.online/transmision-del-coreano-en-cataluna/