El 2026 Corea del Sud s’ha consolidat com un símbol global d’innovació tecnològica i dinamisme cultural. Mantenint-se entre les deu primeres economies mundials, el país ha aconseguit expandir la seva influència cultural sota el fenomen del Hallyu, també conegut com a ona coreana, que abasta des de l’entreteniment fins a la gastronomia. Tot i això, després d’aquests indicadors d’èxit s’amaga una complexa trajectòria històrica marcada per una transformació accelerada.
El que les societats occidentals van experimentar al llarg de diversos segles, Corea del Sud ho va travessar en tot just unes dècades. Aquest creixement comprimit ha generat un panorama generacional profundament heterogeni i fragmentat. La qüestió no rau merament en les diferències d’edat, sinó en la disparitat temporal que sorgeix quan grups que han habitat períodes històrics radicalment diferents coexisteixen al mateix espai social. A més, la baixa natalitat i l’accelerat envelliment poblacional han esdevingut motors centrals del conflicte i han transformat la bretxa de valors en una tensió estructural.
Va ser en aquest context on el concepte de generació va adquirir prominència com a categoria analítica a partir de la dècada de 1990. A diferència de les nocions d’ètnia o classe, el marc generacional va permetre articular les experiències de grups que compartien temporalitats específiques. La generació es va convertir en un lent capaç de donar compte de la fragmentació social, oferint un marc dinàmic per comprendre les identitats col·lectives en una societat cada cop més estratificada.
Específicament, els que van liderar el moviment de democratització als anys 80 van emergir a l’escena política a finals dels 90, marcant una transició significativa. Aquesta cohort és coneguda com la generació 386: nascuts als anys 60, universitaris als 80 i 30 anys als 90. Inspirats pel processador Intel 386, s’esperava que fossin el «nou motor social» que materialitzés valors racionals i democràtics. Seguint Karl Mannheim, aquest grup va conquistar una posició capaç de “trencar críticament amb els patrimonis conservadors”. No obstant això, avui solen ser criticats per les generacions posteriors, que els perceben com una elit amb drets adquirits que ha ocupat el poder de manera prolongada.
Prèvia a ells es troba la generació de la industrialització (nascuts als 40 i 50). Protagonistes del miracle econòmic, van lluitar contra la pobresa absoluta després de la guerra. En sacrificar el benestar personal per la nació, es consideren amb orgull els guerrers de la industrialització. Aquest grup és avui l’eix dels valors conservadors i va representar el nucli de la resistència davant de les impugnacions presidencials de 2016 i 2024.
D’altra banda, la generació X va fer florir la cultura popular en un clima de bonança i democratització. Com a pont entre l’analògic i el digital, van gaudir de llibertat cultural, però van patir precarietat laboral després de la crisi asiàtica. Finalment, la generació MZ va assolir l’adultesa en plena crisi econòmica mundial, enfrontant una lluita per la supervivència davant del baix creixement i la creixent desigualtat.
A partir de la dècada del 2000, el discurs generacional es va tornar una variable clau per al canvi de govern. S’ha consolidat una estructura de disparitat entre els joves i els més grans de 60 anys que ha ampliat la bretxa emocional i ha vinculat l’edat amb la ideologia política. El xoc durant el moviment de les espelmes el 2016 va evolucionar cap a un sentiment d’hostilitat que transcendeix la diferència d’opinió i es va fusionar amb una polarització política extrema.
Aquesta tensió s?agreuja per la crisi demogràfica. La disminució de la població activa i laugment de la dependent han aprofundit el conflicte per la redistribució de la riquesa. Mentre els joves es desesperen davant la càrrega assistencial, els grans se senten traïts en ser percebuts com una càrrega després d’haver sostingut el desenvolupament nacional. En aquest escenari, la classe política sovint recorre a un populisme generacional que alimenta la discòrdia per captar vots.
Aquest conflicte es reflecteix també a la comunitat coreana de Catalunya. La primera generació, que va difondre la tradició coreana, el Taekwondo, i va forjar la reputació del país a Espanya, prioritza la cohesió i la solidaritat del col·lectiu. En canvi, la nova generació arribada a partir del 2010 busca estils de vida alternatius, escapant de la ferotge competitivitat sud-coreana. El grup veterà espera un respecte que els joves interpreten com a autoritarisme, mentre que l’individualisme dels nouvinguts és vist com un egoisme que perjudica la unitat. Aquest xoc d’escales de valors, forjat al país d’origen, actua com una barrera que impedeix la comunicació efectiva dins la diàspora mateixa.
Per tant, el conflicte generacional a Corea del Sud es distingeix d’Occident pel seu fort lligam amb la identitat política i la càrrega emocional. A causa del creixement comprimit, hi ha hagut una discontinuïtat experiencial tan profunda que impedeix compartir una base comuna de realitat. Actualment, la competitivitat severa afecta totes les edats; l’odi intergeneracional funciona, paradoxalment, com un mecanisme d’autodefensa davant de l’ansietat i la impotència.
En conclusió, cal traslladar aquest conflicte del terreny del joc polític al de l’empatia social. Reconèixer la disparitat temporal comença respectant el pes de l’experiència aliena. Sense la dedicació de la gent gran, l’abundància actual no existiria; sense la crítica dels joves, el futur seria ombrívol. Hem d’afrontar plegats la inestabilitat estructural que ha sostingut la nostra societat per començar a veure la humanitat més enllà de les barreres generacionals.
Referències
Choi, H. 2021. «A Sociological Study on Disgust of Young Generation to Elderly in Korean Society: Social Causes.» Korea Journal 61 (2): 59–86.
Kang, W. 2008. «How Ideology Divides Generations: The 2002 and 2004 South Korean Elections.» Canadian Journal of Political Science 41 (2): 461-480.
Mannheim, Karl. 1952. «The Problem of Generations.» In Essays on the Sociology of Knowledge , editada per Paul Kecskemeti, 276–322. London: Routledge & Kegan Paul. (Originally published 1928).
Citació recomanada
Llegeix, Uh Jeen. 2026. «L’ombra del creixement comprimit: el xoc generacional de Corea». K-Lab , [Data de consulta], https://k-lab.online/l’ombra-del-creixement/