Què és el primer que observem en apropar-nos a la llengua coreana? Probablement la presència d’aquests palets i cercles que ens són presentats com l’ hangeul , l’alfabet coreà.
La història situa l’origen de l’alfabet coreà a mitjans del s. XV, durant el regnat del rei Sejong, conegut com Sejong el Gran per grans avenços que inclouen aquest mateix. Tan important és per a la llengua coreana la creació d’aquest alfabet que la seva creació es commemora cada 9 d’octubre a Corea del Sud, i és festa nacional.
Però no només es tracta d’una herència cultural d’importància per a Corea, ja que el 1997 la UNESCO va incloure aquest sistema d’escriptura al registre de Memòria del Món, a través del document de l’ Hunminjeongeum [Els sons apropiats per a l’educació del poble], el document oficial de promulgació d’aquest alfabet, de l’època del rei Sej.
Però el hangeul va tenir un recorregut molt accidentat per arribar al reconeixement que té avui dia. Es tracta d’una història recurrent de diglòssia, un fenomen sociolingüístic en el qual una comunitat que fa servir dos o més idiomes, on un dels quals es considera superior a la resta: més prestigiós, més lògic, més avançat o simplement més bell i la resta queda relegada als contextos informals, vulgars, i no és considerat mereixedor d’estudi (Cho 200).
La invenció de l’alfabet coreà va respondre a una reivindicació pràctica per escriure l’idioma coreà en coreà. I és que abans d’aquest alfabet, ia falta d’un altre sistema d’escriptura nadiu, l’idioma coreà havia adaptat el xinès clàssic per a la llengua escrita al segle V aC (Cho 2002). Això després es va sistematitzar durant la dinastia Goryeo (918-1392), cosa que asseguraria que la classe dominant dels propers segles es recolzés en el coneixement del xinès clàssic.
Això es tractava només d’una adopció parcial, ja que a aquests erudits amb prou feines els va interessar el xinès parlat, cosa que va ser una sort que va facilitar que el coreà es conservés com a llengua vernacla. El xinès sí que acabaria per reemplaçar els noms nadius coreans, així com omplir l’idioma de neologismes que ja formen part de més de la meitat del lèxic del coreà.
És diversos segles després quan entra en escena el rei Sejong, del qual hem parlat més amunt, que veia insostenible les diferències entre el xinès i el coreà, i aspirava que aquest nou alfabet solucionés el problema de l’analfabetisme. Si ho pensem, tenint en compte que això va ser al s. XV, sens dubte, era un rei molt modern!
Tan modern era que la seva idea no va ser gaire benvinguda, sobretot entre les esferes de poder. L’ús del hangeul va ser relegat a les classes baixes ia les dones (Choi 1989), cosa que va continuar perpetuant aquesta disparitat entre el xinès clàssic i la llengua nativa.
Arribem a finals del s. XIX i algunes idees japoneses sobre llengua i literatura com l’onmunilch’i (unificació del llenguatge parlat i escrit), ja havien calat als coreans a l’hora de donar-li un altre lloc al llegat del rei Sejong. Això es va unir a un fort corrent nacionalista, en què escriptors i erudits van començar a reflexionar una nova idea fonamental: visqui la literatura coreana en llengua coreana!
Però a principis del segle XX arribaria una nova llengua per ocupar el lloc del xinès com a llengua administrativa, oficial i d’ús públic.
Arran de l’ocupació colonial de la península coreana a principis del s. XX, la nova llengua dominant seria, per imposició durant gairebé quatre dècades, el japonès.
Durant l’ocupació, als anys 30, els moviments per la llengua coreana van assolir la seva màxima expressió. Molts lingüistes coreans van ser arrestats i empresonats (Cho 2002), i el govern colonial va prohibir l’ús del coreà a l’esfera pública.
Per tal de la Segona Guerra Mundial i l’alliberament de Corea, s’estandarditzaria de mica en mica l’ús del coreà parlat i escrit, i la legislació empararia l’ús del coreà estàndard que coneixem avui dia.
Però el coreà encara no està fora de perill de l’allargada ombra de la diglòssia, i és que hi va haver qui a principis d’aquest segle va començar a defensar l’adopció de l’anglès com a sistema més avançat i més lògic (Cho 2001), basant-se en la seva ja assentada i reconeguda presència com a nou idioma global (Crystal 1997).
Tot i que ara, gràcies a l’onada coreana, cada cop més estudiants de tot el món s’atreveixen amb aquesta llengua tan rica i amb una llarga història de reivindicació per mantenir-se viva. I tu? T’animes?
Referències
Cho, YY “Diglossia in Korean language and literature: A historical perspective«East Àsia, 20(1), 2002 , 3–23.
Choi, Kyeong-Hee. 1989. «Gener, Class, i Literacy: Repressió de les dones Language Practice in Joseon Dynasty» North Central Students Association Conference, Indiana University.
Crystal, David. English as a Global Language . New York: Cambridge Univ. Press, 1997.
Citació recomanada
Urquia, Ainhoa. 2024. “L’idioma coreà i la diglòssia a l’Est Asiàtic.” [Data de consulta], https://k-lab.online/el-idioma-coreano-y-la-diglosia/