A partir dels anys 90, la Unió Europea (UE) ha mostrat un creixent interès per delinear una política exterior més sòlida cap a Àsia, com demostra l’adopció el 1994 del primer document per a la regió “ Cap a una nova estratègia per a Àsia ”. En aquest document la UE reconeixia, entre diversos assumptes, la importància de participar en qüestions de seguretat regional, com ara la situació de la península coreana, millorar les relacions econòmiques amb els països asiàtics, i subratllava específicament la necessitat de reforçar l’ Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) per bregar amb les tensions provocades pel programa nuclear nord-coreà. Pocs anys després, el 1997, la UE es mantindria fidel a aquests objectius, accedint a la Korean Peninsula Energy Development Organization (KEDO) , una organització de vida curta nascuda per implementar l’ Acord Marc de 1994 de Ginebra on Pyongyang es va comprometre a congelar el seu programa nuclear a canvi d’aigua, entre d’altres. (LWR) per part de la comunitat internacional. Tot i això, els escassos resultats del projecte han posat de manifest els límits de la política europea cap a la península.
L’experiència europea a la KEDO (1997-2006) ja va començar entre dificultats arran d’una forta ingerència per part dels Estats Units. Al principi Corea del Sud i el Japó es van mostrar contraris a ampliar el cercle de participants, preocupats per les possibles complicacions del procés de presa de decisions dins de l’organització. Dins la UE també hi havia veus discordants, encara que Estats membres com Suècia i Itàlia van impulsar la participació en el projecte. Consideracions estratègiques, diplomàtiques i fins i tot comercials finalment van liderar l’accés europeu a l’organització com a Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM) , convertint-se així en el quart membre de la Junta Executiva de l’organització juntament amb els EUA, Corea del Sud i el Japó. A més, per a la KEDO l’ampliació del nombre de membres va proporcionar una legitimitat internacional més gran, a més d’ajudar a compartir la càrrega financera entre diversos Estats.
En particular, la contribució europea a la KEDO es va acordar en principi al voltant dels 15 milions d’euros anuals (sense incloure el finançament dels Estats membres a nivell bilateral), quantia que va augmentar el 2001 i va arribar als 20 milions d’euros . En total, la UE va proporcionar al voltant de 120 milions d’euros entre el 1997 i el 2006 (Pacheco et al. 2021). La inauguració de la construcció del primer reactor va començar el 2002, després d’un acord amb què la Junta Executiva va repartir el cost del projecte (5 mil milions de dòlars) entre els diferents membres: Corea del Sud finançaria fins al 70% del projecte, el Japó i la UE es repartirien la resta, mentre que els EUA van invertir centenars de milions de dòlars a l’enviament. problemàtiques) (The Stanley Foundation 2006). La contribució financera de la UE al projecte es va afegir així a la d’altres membres, ajudant, entre altres coses, a cobrir els costos operatius de la KEDO, i aconseguint que l’organització assentís una base financera estable.
Tot i aquesta contribució i l’entusiasme –segons alguns– amb què la UE va defensar la KEDO, comparable gairebé amb el de Corea del Sud, a finals del 2002, després del descobriment d’un programa d’enriquiment d’urani no declarat per part de la República Popular Democràtica de Corea (RPDC), la Junta Executiva va suspendre el subministrament de combustible pesant al país. La reacció de Pyongyang es va materialitzar, primer, amb l’expulsió dels inspectors de l’OIEA de Yongbyon, instal·lació nuclear que havia estat congelada amb l’Acord Marc, per proclamar finalment el 2003 la seva retirada del Tractat sobre la No Proliferació de les Armes Nuclears (TNP) . A partir d’aquest moment es va suspendre la construcció dels LWR i el 2006 es va donar per cessat completament el projecte.
La interrupció abrupta de la tasca de la KEDO va deixar un mal sabor de boca als cercles europeus. Abans de res, la UE no va ser consultada quan es va suspendre la construcció dels reactors el 2003. Així mateix, per a alguns responsables europeus la UE va ser utilitzada per contribuir econòmicament a l’organització negant-li alhora poder decisional. A més, després de la crisi nuclear de 2003, la UE va ser exclosa del “ Diàleg a Sis Bandes ” on els EUA, Rússia, la Xina, el Japó, Corea del Sud i Corea del Nord van intentar resoldre la qüestió del programa nuclear nord-coreà sense arribar a cap resultat concret.
Tot i això, l’activitat europea a la KEDO ha estat significativa per al desenvolupament de la seva política cap a la RPDC. La seva anàlisi tant des del punt de vista macro com a micro destaca alguns obstacles trobats per aquesta política. Entre altres coses, el fracàs de l’organització s’entrellaça amb canvis crucials al panorama internacional, com va ser l’arribada de l’administració Bush als EUA i la seva actitud cap als països de l’ eix del mal , que incloïen Corea del Nord, vetats com a potencials benefactors del terrorisme internacional. Així mateix, la marginalització europea en les situacions indicades anteriorment ressalta la dificultat de la UE a l’hora de moure’s a la regió en comparació amb altres potències.
El paper de la UE a la península coreana ha abastat altres iniciatives. Als anys 90 la UE va ser un donant clau d’ajuda per mitigar les crisis humanitàries del Nord d’aquesta dècada, i va contribuir amb el comerç amb el país a evitar el col·lapse de l’economia nord-coreana al mateix període. No obstant això, amb el progrés nuclear de la RPDC, la UE ha optat per seguir en els darrers anys la línia dura liderada pels EUA, donant dubtes sobre la seva capacitat –i voluntat– de concebre una política pròpia i augmentar el seu compromís en la seguretat regional. L’experiència de la KEDO es manté, no obstant, com a exemple d’afany europeu a la península i model del qual aprendre per (esperem) futures ocasions de détente en ella.
Referències
Alexandrova, Iordanka. 2019. “The European Union Policy Toward North Korea: Abandoning Engagement.” International Journal of Korean Unification Studies 28 (1): 33-62. [ https://repo.kinu.or.kr/bitstream/2015.oak/10442/3/%EC%98%81%EB%AC%B8%EC%B4%9D%EC%84%9C%2028-1%ED%98%B8-2%20Iordanka%20Alexandrova.pdf
Bondaz, Antoine. 2020. “From Critical Engagement to Credible Commitments: A Renewed EU Strategy for the North Korean Proliferation Crisis.” Non-proliferation and Disarmament Papers 67. [ https://www.sipri.org/sites/default/files/2020-02/eunpdc_no_67_0.pdf ]
Hautecouverture, Benjamin. 2020. “A Look Back on KEDO: the European Involvement.” Fondation pour la Recherche Stratégique 20. [ https://frstrategie.org/sites/default/files/documents/publications/notes/2020/202020.pdf ]
Pacheco Pardo, Ramón. 2019. “North Korea’s Denuclearization: Is There a Role for Europe?” 38 North. [ https://www.38north.org/2019/03/rpachecopardo032619/ ]
Pacheco Pardo, Ramón, Casarini, Nicola & Fiori, Antonio. 2022. “ Introduction: A Multi-Faceted and Multi-Layered Relationship.” In Eds. Nicola Casarini, Antonio Fiori, Nam-Kook Kim, Jae-Seung Lee & Ramon Pacheco Pardo, The Routledge Handbook of Europe-Korea Relations (pp. 1-5). Routledge.
The Stanley Foundation. 2006. “What Did We Learn From KEDO?” [ https://stanleycenter.org/publications/pdb/KEDO07pdb.pdf ]
Citació recomanada
Andreu Serpi, Laura. 2026. La UE i l’experiència de la KEDO. K-lab , [Data de consulta], https://k-lab.online/la-ue-y-la-experiencia-de-la-kedo