En els darrers anys, s’ha viralitzat el fenomen Hallyu , també anomenat “onada coreana”, el qual és el resultat d’una producció cultural sud-coreana extensa i diversa que va des de la música fins al cinema, passant per la literatura i la gastronomia. Tanmateix, més enllà de ser un resultat de la globalització i de l’interès de la gent per allò desconegut, els motius del naixement del fenomen i el que s’amaga darrere d’aquesta tendència cultural són poc coneguts a nivell internacional.
Als anys 90 va sorgir la necessitat, per una banda, de crear nous continguts per a les cadenes de televisió per satèl·lit amb múltiples canals a nivell internacional i, de l’altra, de recuperar l’economia sud-coreana davant de la manca de recursos naturals. Un any després del gran èxit de la pel·lícula Parque Jurásico a Corea del Sud el 1994, els mitjans de comunicació van revelar que l’ingrés anual del film equivalia a l’exportació d’1,5 milions de cotxes de la companyia Hyundai Motors, de manera que el públic coreà va començar a parar esment al poder econòmic de la indústria cinematogràfica.
Quan Kim Dae-jung va ser elegit president de Corea del Sud el 1998, a l’inici de la crisi econòmica asiàtica, el govern va declarar l’obertura cap a la indústria cultural japonesa i va establir les bases jurídiques i administratives per reprendre tant la importació com l’exportació dels productes culturals dels dos països.
Aquest va ser el començament de la primera fase del Hallyu , la qual va partir del debut del cantant i compositor Seo Tae-ji, anomenat “president cultural de Corea”, qui, pel seu talent musical i l’estratègia de màrqueting emprada per a la seva promoció, constitueix una icona cultural que va asseure les bases artístiques i estètiques dels ídols del K-pop d’avui. El president Kim Dae-jung va recolzar, a més, Seo quan va fer campanya a favor de l’abolició del Sistema de Censura Prèvia sobre Música Popular el 1996. Tan aviat com el president va ser elegit, es va determinar que la indústria cultural era una prioritat per a la política nacional, per la qual cosa probablement aquest vincle personal no fos una coincidència. Des d’aquell moment, es van fundar diverses empreses d’entreteniment i es va ampliar la inversió en continguts culturals.
Mentre que la primera fase del Hallyu es va limitar a la difusió de la música popular entre alguns fans d’Àsia Oriental, la segona fase, ja a la dècada dels 2000, va consistir en l’expansió de sèries coreanes de renom cap a països asiàtics. Des de llavors, la producció cultural es va començar a elaborar amb una visió exportadora. Tot i això, a causa de la influència negativa d’alguns conflictes diplomàtics a Àsia, el govern sud-coreà es va inquietar davant la possibilitat que el Hallyu fos una tendència passatgera que reprenia el fil del boom de la cultura hongkonesa dels anys 80 i el de la japonesa dels 90. Per aquest motiu, es va establir una estratègia integrada: la propagació de contingut de diversos.
L’expansió territorial va suposar el començament de la tercera etapa del fenomen i deu el seu èxit al fenomen global de Gangnam Style via YouTube el 2017. Per aconseguir l’ampliació de sectors es necessitava un Hallyu econòmicament sostenible en què col·laboressin tant la indústria de la cultura popular com la de la gastronomia i el turisme.
A la quarta fase, a l’època post-COVID, el Hallyu s’ha convertit en una estratègia de marca nacional, des del sector de la medicina fins al del turisme suburbà. Per tant, es pot dir que el fenomen per si mateix ha evolucionat i crescut fins a convertir-se en una estratègia de màrqueting visual dissenyada amb cura i amb detall durant més de 20 anys.
En resum, l’onada coreana ha anat creixent, travessant les fronteres de l’àmbit cultural i mostrant-ne els efectes en el pla social. Sembla que ha passat a ser una aliada en la lluita per la democratització de la societat, ja que la producció cultural convida a la reflexió. El fenomen Hallyu permet pensar en què es considera una societat veritablement democràtica. Tant la lletra de les cançons com els drames televisius visibilitzen problemàtiques actuals del país que solen obviar-se en altres contextos. La pressió social per assolir la perfecció en els diferents àmbits de la vida, com serien l’aparença, la moralitat, la sexualitat, la racialització i discriminació cap a persones estrangeres o l’assetjament, entre d’altres, es veuen reflectits en pel·lícules com
Referències:
Noh, Young-hae. 2001. «Main themes of Korean pop songs in the last 30 years.» Music and Culture, 5: 149-184.
Shim, Doo Bo. 2002. “South Korean Media Industry in the 1990s and the Economic Crisis.” Prometheus 20, 4: 337-50.
Imatge portada: Scout Magazine
Citació recomanada:
Llegeix, Uh Jeen. 2024. “Hallyu, el seu inici i estat actual”. K-Lab. https://k-lab.online/hallyu-su-inicio-y-estado-actual